El minut perfecte que ho va canviar gairebé tot,
el segon exacte que ens va tenir en compte,
el destí amable vestit de negre,
la verdura amb orenga,
la promesa eterna d'una paella,
la tortura del fred al novembre,
l'agonia del suor al juliol
sobre la gespa humida
tu dorms sobre les meves cames,
i elles amb tu.
La soledat d'un cafè sense tu,
la baralla quotidiana,
l’estridència d’un abraçada,
el secrets que guarden els ascensors.
La pausa, el descans de nosaltres mateixos,
la conversa feixuga,
el petó àcid i rebutjat,
inesperat al mig de tota la confusió.
La passió que no es canalitza,
desfetes i plors al final,
crits a l’ombra d’una cabina.
Un dia sóc amb tu al tren
cantant-te en silenci davant tothom.
L’estiu de les cançons per sempre,
una estona de la mà
i una altra un sobre l’altre.
Que mai no s’acabi aquest record,
que sonin les lletres de manel,
que el ramón em tregui a ballar.
En Joe encara punxa al pis a Vilanova.
Podria quedar-me dins del bol d’amanida,
en la taula per dos i menjar per un,
en les tardes que dèiem allò d’una sola birra,
en els matins grisos i el llit mullat
amb l’edredó suat,
enganxada a la teva samarreta.
No trobo manera d’escapar
perquè no n’hi ha
a la mirada nostra
ni a l’espai estel·lar que creà la migdiada,
el bucle manifest
d’una vida incompleta
que si ho és
és sense tu.
